Fa una setmana em va passar una cosa que us vull explicar. Davant de l’escola Puig d’Arques de Cassà de la Selva hi ha una cafeteria “Can Benet” on a vegades vaig a fer un cafè abans d’entrar a donar classes. Fa poc dies vaig anar-hi, com faig sovint. És una local no gaire gran. Des de la porta d’entrada veus el taulell. Per accedir-hi has de passar per un passadís. Quan arribes davant el taulell el local s’eixample i s’hi troben mitja dotzenes de taules. Doncs bé, obro la porta de “Can Benet”. Des de la porta veig perfectament que al taulell assegut en un tamboret hi ha un noi, d’una vintena d’anys, el qual em veu a mi perfectament que entro ja que està encarat a un altre noi, de raça negra, del que jo només en veig l’esquena. M’apropo al taulell per demanar un cafè. Al passar per davant del dos nois puc escoltar clarament que el jove blanc diu: “Cuidado con éste que es maricón”. Ho va dir referint-se a la meva persona. Tot i que no em coneixia de res. Vaig deixar la bossa a un tamboret al costa d’ells. Em vaig apropar al noi en qüestió i l’hi vaig preguntar molt amablement i amb veu discreta: “Perdona, què has dit quan he passat per davant vostre?” El noi es va quedar mirant-me fixament als ull i va contestar que res. Estava gaire bé paralitzat. Com quan t’han enxampat “infraganti” en algun afer i no saps reaccionar. Aleshores jo vaig tronar a insistir: “Pots tronar a repetir-ho el què has dit”. Ell va tornar a dir que no havia dit res. La veritat és que estava acollonit. No sé per què? La meva actitud no era gens agressiva, més aviat al contrari. I mirant-lo als ulls l’hi vaig dir: “Mira, jo no tinc cap vergonya de ser com sóc. En canvi tu tens vergonya i por de repetir el què acabes de dir” Un cop dit això vaig anar a la meva part del taulell a demanar un cafè. Haig de dir que durant els poc minuts que vaig estar al bar el noi no deixava de mirar-me de tant en tant de reüll. Una situació ben incòmode. Sobre tot per mi. Tota la vida m’he sentit a dir tant directa com indirectament marica, maricon, etc...De petit m’afectava, a l’adolescència m’afectava i ara d’adult la veritat és que també m’afecta. No pel fet que sigui homosexual. Els i les que em coneixeu sabeu que no tinc cap problema en aquest tema. De fet, des de que tinc consciència sé que ho sóc. Amés, el meu entorn: tant familiar, com d’amistats, com amb els grups humans que m’he relacionat tant de feina com en el temps de lleure sempre han tingut molt respecte en vers aquesta particularitat i això m’ha ajudat a ser feliç amb la meva condició sexual. Però les paraules marica, maricó, marieta,... es diuen per insultar. I insultar és dir paraules que poden molestar o ofendre a altres persones. Insultar és una agressió verbal i psicològica. És per això que m’afecta. Com també no m’agrada escoltar l’expressió “això és una mariconada”. La trobo molt insensible. Ja que vol suposar que una cosa sense sentit, un acte de covardia o una xorrada té a veure amb els mariques. O sigui, dit amb respecte, amb els homes homosexuals. Vivim en uns país on l’homosexualitat s’està obrint camí a marxes forçades. Hi ha lleis que equiparen a les parelles homosexuals a les heterosexuals. Tot i que de moment encara no hi ha el ple dret a l’adopció. Però tot arribarà. Ara bé, estem segur que la societat en la què vivim està al nivell de les lleis i drets? Jo penso que no. De fet el cas que us he explicat n’és un clar exemple. És cert que dins la mateixa comunitat gay encara hi ha molta por o falta de valentia. Això no ajuda gaire. Em refereixo als que viuen dins l’armari, com es diu ara. Aquest i aquestes deuen tenir els seus motius per amagar-se. Encara que segons la meva opinió per alguns només és un acte de covardia, de falta de personalitat, i actuant així no ajuden gens. És com tirar-se pedres a sobre el teulat. Ja sabeu que hi ha molts països al món on l’homosexualitat està penada amb la pena de mort. Allà si que tenen una raó de pes per no sortir de l’armari. I fins i tot així hi ha homes i dones que s’exposen a la mort. Que lluiten per demostrar una veritat com un temple: QUE TOTES LES PERSONES SOM IGUALS. Moltes gràcies per dedicar-me uns minuts.
Marc Ciurana Xirgo (Un ximet)
