dimecres, 26 de novembre del 2008

Darwinisme al sistema educatiu

Hola Ximets,

El dilluns 17 de Novembre es va publicar aquesta carta al director al Punt Diari,

dilluns, 17 de novembre de 2008

Darwinisme al sistema educatiu

MARIA DELS ÀNGELS MARTÍN. GIRONA.
Tinc entès que el darwinisme encara es presenta en el sistema educatiu com una veritat científica incontrovertida i que es silencia el profund debat científic que sobre aquest tema tan important es produeix en tants països del món.

Si això fos així, crec que s'hauria de rectificar i deixar de presentar com a veritat absoluta el que és una simple hipòtesi que no ha pogut ser demostrada i que possiblement mai podrà ser-ho, tal com es veu pels desacords, discussions, dificultats, descobertes recents en diferents camps que fan trontollar, enderrocar, les explicacions sobre els mecanismes que suposadament explicarien la transformació d'una espècie en una altra.

Pel que fa als creients catòlics, la posició adoptada és que no ens preocuparia que l'home (com tot el que hi ha en el món) fos producte d'un procés evolutiu. Amb el que no estem d'acord és que se'l consideri fruit de la casualitat i l'atzar. En el fons el que està en joc és la concepció de l'home, que per als darwinistes queda reduït a la condició de simple animal, més evolucionat però animal al cap i a fi. Per contra, la visió que tenim els creients és que l'home és fruit de la possibilitat, saviesa, bondat, previsió i intencionalitat de Déu. Veiem l'home amb la dualitat física-espiritual, amb el que això comporta d'intel·ligència, consciència, llenguatge i reflexió.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3068644

I avui 26 de Novembre, ho hem contestat amb una altra carta al director, també al Punt Diari

dimecres, 26 de novembre de 2008

Sobre darwinisme i educació

ORIOL VIDAL, JORDI VIÑAS, NÚRIA SANZ I LA RESTA DE PROFESSORS INVESTIGADORS DE L'ÀREA DE GENÈTICA DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA.
Com a docents de l'àrea de genètica de la Universitat de Girona no podem quedar-nos de braços plegats davant d'opinions com l'expressada per la senyora Maria dels Àngels Martín en relació amb el darwinisme («Darwinisme al sistema educatiu», El Punt, 17 de novembre del 2008). El darwinisme (o l'evolució, que és allò a què vol fer referència l'esmentada carta) es presenta al sistema educatiu com una veritat científica incontrovertida perquè ho és. No hi ha cap debat científic sobre la validesa de l'evolució tal com la va entendre Darwin; hi ha proves irrefutables i és la base per a tota la biologia moderna (que ha permès, entre altres coses, el disseny de nous fàrmacs). La discussió científica, que sempre hi és, rau sobretot en la importància relativa que poden tenir els diferents mecanismes evolutius (mutacions espontànies i selecció natural principalment). A classe de ciències naturals l'evolució és l'única explicació sobre l'origen de l'home que és vàlida perquè és l'única que aporta proves científiques (registre fòssil, coneixement de l'ADN, codi genètic universal). Malgrat això, és cert que a molts països del món, especialment als països de tradició musulmana i a l'anomenat cinturó bíblic dels Estats Units, hi ha un altre debat. Es tracta, però, d'un debat religiós que es basa en l'anomenat creacionisme i en el que es coneix com a «disseny intel·ligent», que no són més que revisions de l'antic mite de la creació. I aquesta nova «teoria» és, senzillament, un acte de fe: una explicació que no admet discussions, tancada a les evidències que se li presenten i incapaç de trobar cap argument científic que li doni suport. De fet, no s'ha publicat cap article científic que justifiqui ni la més mínima part del creacionisme. En canvi, els descobriments científics realitzats dia rere dia continuen corroborant la teoria de l'evolució. Si en alguna cosa coincideixen totes les religions del món és en el rebuig a les explicacions científiques sobre l'origen de la vida i de l'home. De fet, un atles de la creació que entusiasma els ultracristians nord-americans l'ha escrit un islamista radical turc. La voluntat d'interferir en el coneixement i el mètode científic és també una actitud molt estesa, que potser podria ser evitada amb una millor educació científica en tots els àmbits.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3081792





dimarts, 11 de novembre del 2008

Travessem parets amb en Michael Crihton i uns mamuts

Hola Ximets.
A vegades passen d’aquelles casualitats de la vida que fins i tot algun ximet hi pot veure una mica més del que a mi m’agradaria.

La coincidencia que m’ha passat la setmana passada pot ser que no sigui extraordinaria però l’he trobtat bastant curiosa. No sé si us heu assabentat que el propassat dimecres va morir un escriptor bastant reconegut. A l’edat de 66 anys (bastant jove!!) va morir en Michael Crichton. Segur que tots el recordareu per ser l’autor d’una novel·la JURASIC PARK la qual es va adaptar posteriorment al cinema, i que va resultar ser una de les pel·lícules més taquilleres de la història. Qui no l’ha vist?

Aquest autor també destaca per ser el creador de la sèrie “Emergengy, o ER” altrament dita Urgencias a on en George Clooney va començar a triomfar i a ser reconegut com dels guapos de Hollywood.

Bé no em vull anar per les branques. Tornant al tema de Jurasic Park, és probable que recordeu que la pel·lícula es basa que uns científics són capaços de clonar dinosaures. Tots sabeu com contínua i acaba la pel·lícula. Ara bé, si ens centrem en el mètode per fer aparèixer dinosaures del no res, aquest es basa que dins la resina fossilitzada d’alguns grans arbres s’hi troben mosquits i altres insectes conservats de forma relativament intacte. Aquest fet, encara que improbable és cert i relativament habitual. A qualsevol museu d’història natural que amb certa reputació s’hi mostren insectes atrapats en aquesta resina. A partir d’aquí, existeix la possibilitat que algun d’aquests insectes siguin mosquits o similars que just abans de ser atraptas per la resina acabessin de picar a un dinosauri i que per tant tinguessin sang de dinosaure dins del seu cos. D’aquesta sang se’n podria treure l’ADN del dinosaure, que com sabeu és la mol·lècula que porta tota la informació, i a través d’una reconstrucció i transferència d’aquest ADN a rèptils actuals es poguessin crear els dinosaures.

No entraré en la dificultat tècnica i la total impossibilitat que es pugui fer aquesta clonació dels dinosaures a partir de sang trobada en mosquits conservats en resina durant més de 60 milions d’anys. La casualitat de tot això és que el dia que ha mort en Michael Crichton va sortir una notícia científica dient que s’ha aconseguit el primer pas de la tècnica del que en Michael Crichton havia proposat per clonar dinosaures. Encara que sigui a una escala molt més petita, s’han clonat ratolins que estaven morts fa més de cinc anys. La tècnica actual es basa en la transferència de nuclis cel·lulars dels ratolins morts, però congelats, a cèl·lules vives que després s’implanten a ratolins vius. La diferències claus entre la tècnica de Jurasic Park i l’actual són:
1) que es necessiten ratolins vius i,
2) que les cèl·lules han d’estar congelades.
Tot i això i malgrat que sembli ciència ficció, aquesta tècnica té moltes aplicacions científiques. També ràpidament han sortit les especulacions per fer reviure persones mortes i congelades fa molt de temps (Walt Disney?). En una entrevista a un dels investigadors de l’estudi obre la porta a una altra aplicació encara que remota, sigui possible: la de fer reviure mamuts a partir de fer la transferència nuclear a elefants. El mamuts es van existir fa milers d’anys, però encara se’n troben alguns de congelats a la Siberia. D’aquests individus congelats se n’extrauria els nuclis cel·lulars i ens transferien cèl·lules d’elefants. L’utilizació d’elefants es deu a que són els parents dels mamusts més propers. Aquest seria el primer pas cap a crear un Jurassic Park, encara que en aquest cas s’hauria d’anomenar un Pleisotocè Park, ja que és aquesta època geològica en la que s’hi trobaven els mamuts.

Una última curiositat, sabeu quina era la companyia productora de Jurassic Park, Walt Disney...

L’avi pleistocènic