Tots n’hem sentit a parlar i segurament n’hem opinat. El ‘Manifiesto por una lengua común’ ha sortit a tots els diaris, a les notícies, per internet. I deixareu que també en parli una mica (o si més no, que el faci servir de punt de partida).
En el punt 2 del ‘Manifiesto’ es diu: “Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. D’acord, les llengües no tenen drets. Doncs què tenen les llengües? Si no són els drets, què diferencia el castellà del català? O per anar més enllà, què son les llengües? I el llenguatge?
Aquestes són per mi les preguntes interessants.
Tots tenim més o menys una idea de què és una llengua o què és el llenguatge, però si mai intentem donar-ne una definició veurem que no és tan fàcil. Des dels grecs, i molt probablement que des de temps anteriors, molts pensadors han intentat trobar una definició de llengua... i sempre hi han trobat pegues. No ens podem quedar curts: ‘El llenguatge és un sistema de comunicació arbitrari i codificat’. Així doncs les abelles parlen? I els gossos? I les balenes? I tampoc volem ser massa concrets: ‘El llenguatge és un sistema arbitrari i codificat de comunicació oral’. I les llengües de signes?
Durant tots aquests mil·lenis de pensadors, idees i propostes, hem après moltes coses sobre el llenguatge. Sabem que el llenguatge, tal com l’entenen els lingüistes d’avui, és exclusiu de l’espècie humana. Sí, les abelles es comuniquen, i els gossos, i les balenes, i molts altres animals... però tots aquests sistemes de comunicació, ja siguin codificats o no, no tenen les dues característiques bàsiques del llenguatge humà: creativitat i recursivitat. A partir d’un sistema finit de símbols (ja siguin sons o senyals, o una combinació de tots dos) podem crear construccions noves, sense haver-les sentit abans. Som capaços de CREAR estructures noves. I encara més: podem crear fins a l’infinit, a partir d’una sola estructura, mitjançant la repetició i inclusió d’aquesta estructura en si mateixa.
Un exemple: A col·legi vam aprendre que l’estructura bàsica de les frases és subjecte i predicat; o dit d’una altra manera, subjecte, verb i complement (això no és exactament cert, però per ara ho deixarem per bo). Podem tenir una frase que digui així: ‘En Jordi menjava pastís de xocolata’ on tenim un subjecte (en Jordi), un verb (menjava), i un complement (pastís de xocolata). Doncs aquesta estructura la puc engrandir tantes vegades com vulgui:
“La Glòria deia que en Jordi menjava pastís de xocolata.”
“La Nena ha sentit que la Glòria deia que en Jordi menjava pastís de xocolata.”
“En Tonano explica que la Nena ha sentit que la Glòria deia que en Jordi menjava pastís de xocolata.”
I així fins que me’n cansi. I sempre l’estructura és la mateixa (subjecte, verb, complement). Aquesta capacitat, anomenada RECURSIVITAT, és exclusiva del llenguatge dels humans.
Als anys 70 i 80 va viure una goril·la molt famosa: la Koko. Una investigadora de la universitat d’Stanford va adoptar una goril·la, li va posar nom (Koko) i li va ensenyar signes d’ASL (American Sign Language). Segons aquesta investigadora, la Koko va aprendre més de mil signes i es podia comunicar amb humans. Aquest és l’argument utilitzat per aquesta investigadora, i d’altres, per desfer la teoria de l’exclusivitat humana del llenguatge.
Però la Koko realment es comunicava com els humans? Sense treure-li mèrits, no, ni de bon tros. La Koko va memoritzar signes, però tret de comptades ocasions (que en la majoria dels casos són més que discutibles), no va crear res nou, no utilitzava estructures que no li haguessin ensenyat. I el que potser és més important: la Koko mai va ser capaç de crear una oració amb una estructura dintre d’una altra. És a dir, el sistema que utilitzava la Koko no tenia ni CREATIVITAT ni RECURSIVITAT.
Potser alguns de vosaltres deveu pensar que l’error va ser ensenyar-li una llengua de signes, ja que les llengües de signes no són com les llengües orals i potser no tenen les capacitats de creativitat i recursivitat. Doncs, no, no és això. Les llengües de signes són tan naturals, complexes i riques com les llengües orals. Permeten la creativitat i la recursvitat. Permeten expressar temps (passat, present i/o futur), cosa que la Koko no podia fer, permeten expressar idees abstractes, cosa que la Koko tampoc podia fer.
Doncs si no ve dels animals, d’on ve aquesta capacitat dels éssers humans? Bona pregunta, que continua sense resposta. Són molts però els que creuen que aquesta capacitat és innata. Gran part d’aquestes idees són gràcies a Noam Chomsky, lingüista i pensador polític. Amb la seva tesi doctoral i amb la publicació de Syntactic Structures l’any 1957, Chomsky va començar a difondre les nocions de la lingüística generativa, que es poden resumir en una idea principal: els humans tenim la capacitat innata del llenguatge, basada en una gramàtica universal (UG, per les sigles en anglès). És a dir, quan neixem, tots venim ‘pre-instal·lats de fàbrica’ amb una gramàtica o estructura bàsica, a partir de la qual, gràcies als estímuls de l’entorn, desenvolpem la llengua.
Aquesta idea és revolucionària, ja que suposa que totes les llengües tenen una base comuna i, per tant, s’han d’assemblar. Realment s’assemblen tant les llengües? És fàcil trobar moltes semblances entre el català i el castellà (òbviament), o entre el català i l’anglès, o entre l’alemany i el rus, o entre el suec i l’urdu que es parla a la Índia. De fet, totes aquestes llengües pertanyen a la mateixa gran família, la de les llengües indoeuropees.
Però i les altres? Una branca important de la lingüística, la tipologia, es dedica a comparar les característiques de cada llengua i a buscar els anomenats univesals lingüístics, els trets comuns a totes les llengües. Des que va sorgir la tipologia, els universals han anat evolucionant. Cada cop es van reduint més, ja que la varietat de llengües al món és impressionant (més de 6.000), però hi han certs paràmetres que són comuns. Alguns exemples: totes les llengües del món es basen en un sistema limitat de símbols, totes les llengües del món expressen el contrast entre passat i no passat (encara que no totes tenen passat, present i futur, com les nostres), totes les llengües del món distingeixen entre nuclis de sintagma i els complements de sintagma, totes les llengües del món expressen relacions espaials... També trobem universals condicionals (si X, llavors Y): si una llengua té oclusives sonores, també en té de sordes (si una llengua té el so /d/ per força té el so /t/); si una llengua té preposicions, els nuclis van al principi del sintagma, si una llengua té posposicions, els nuclis van al final del sintagma... i així moltíssims, més...
I tot això, què té a veure amb el ‘Manifiesto’? Doncs poc. O potser molt: a partir de l’estudi de les llengües hem après que totes les llengües, varietats, dialectes, etc. són iguals de complexes, rics i capaços d’expressar qualsevol idea, tot i que mostren grans diferències. Totes les llengües, varietats, dialectes, etc. mereixen ser respectades i fomentades. Cal fomentar el català (tot i que no sigui una llengua en perill, per molt víctimes que ens agradi sentir-nos), i el castellà, i l’aranès (que hi pensa algú quan parlem que a Catalunya l’educació ha de ser en català? L’aranès mereix menys respecte que el català? Creia que estàvem d’acord que no, que cap llengua és superior a una altra...)... Cal fomentar el bilingüisme, és clar! (ep, però tampoc ens hem de creure tant afortunats... la majoria d’humans són multilingües...)...
el ianqui